De vegades ningú m'entén...

Els humans amb els quals visc han comprat un despertador que no acaba de funcionar, no sona el típic soroll estrident que no fallava mai. Que va!, ara quan arriba l'hora comencen a sonar uns ocellets i el so d'unes fulles mogudes per l'aire. Així no hi ha qui es desperti!

Aquest matí jo si ho he sentit, i com he vist que no funcionava m'he posat a llançar les meves xiulades matinals, gens, ni cas, he hagut de començar a donar voltes com un possès per la gàbia, xocant amb els menjadors i rosegant el tub de l'aigua. Per fi han aparegut. Si no fos per mi farien tarda en el treball més d'un dia. I després clar, amb les presses, obrien i tancaven una vegada i una altra la nevera: ara la llet, ara la mantega….

i el meu menjar, què?... on està el meu enciam?.... he hagut de donar unes quantes carreres més perquè s'adonessin que els meus menjadors estaven buits i perquè acabessin de despertar-se, aquest beuratgee negre que diuen cafè no els fa cap efecte. Jo ja tinc clar el regal d'aquest nadal, un bon diccionari… com no se li haurà ocorregut a ningú fer un programa que tradueixi el nostre llenguatge al seu?

Per descomptat, hi ha dies en què no m'entén ningú… per sort, per fi han omplert els meus menjadors, i fins i tot m'han posat un bon grapat de fulles de pastanaga… són així, es fan voler. Aquesta nit els donaré unes quantes mossegades perquè sàpiguen que jo també els vull.